La guerra i el patiment femení
Una lectura de La Plaça del Diamant
(per Jordi Barra)
«L'hem fet més lluitadora encara, és una feminista, que lluita per sobreviure amb una gran força interior». Aquesta declaració de Paco Mir de com havia caracteritzat el paper de la protagonista de La plaça del Diamant (1962) va fer de desembossador. Pablo Ley m’havia convidat a participar en la revista Ítaca per fer-me càrrec de la secció de memòria històrica. No cal dir que va aconseguir encomanar-me la seva passió per aquest projecte, i vaig acceptar. Dubtava molt sobre la temàtica del meu primer article. Donava voltes i més voltes. Les paraules del director del darrer muntatge teatral que s’ha fet de la novel·la de Mercè Rodoreda (1908- 1983) em vam sobtar molt, alhora que van encendre el meu interès per conèixer la seva proposta. Ja ho tenia! Gràcies, Paco. 
La idea majoritària sobre el tarannà de Colometa és, fent servir les paraules del mateix Paco Mir, “dolençosa i deliqüescent”. Ell ens volia donar una visió d’una dona no tan fleuma, sinó més lluitadora. Per a mi, l’interès de tot plegat era que em permetia valorar el personatge de Colometa des d’aquesta nova mirada i, a la vegada, analitzar els elements de memòria històrica que conté tota l’obra i que afecten a la protagonista.

Per començar, només un apunt. Dir que l’autora va viure els fets, l’època, i això sempre traspua. Ella, per crear, beu de la seva biografia. No li va caldre documentar-se ni recrear un espai, unes circumstàncies i unes sensacions no viscudes, com han de fer sempre els autors no coetanis al temps de l’obra. Sovint, com a historiador, em trobo que en una conferència o conversa amb persones que van viure la nostra guerra civil i la postguerra, et desqualifiquen com a interlocutor vàlid perquè elles van viure (patir) aquell moment, i tu no. Tant se val els anys de carrera, els seminaris, jornades i congressos en què hagis participat, els llibres llegits i escrits, la documentació consultada, els testimonis entrevistats... El més punyent: “vostè no havia ni nascut”. Com a resposta, per respecte, i mentre no es passin de la ratlla, has de mossegar-te la llengua, encara que tinguis cent testimonis contemporanis als fets, que declaren el contrari del que diu qui t’està desautoritzant. Inconvenients de l’ofici.

Plantejar que Colometa és lluitadora trenca clarament amb l’arquetip imperant molt marcat per la interpretació cinematogràfica de Sílvia Munt a la pel·lícula de Francesc Betriu (1982). Podeu gaudir-la gratuïtament, dividida en quatre capítols, en l’apartat A la carta de la web de RTVE. 
La plaça del Diamant: una crònica de Barcelona

La novel·la de Rodoreda ens ofereix una crònica, un testimoni femení, de la vida de la Ciutat Comtal. Acompanyem la protagonista en els moments previs al conflicte (l’abans): la vida als carrers, les Festes de Gràcia, el treball a la pastisseria, el prometatge, el festeig, la cerca i arranjament del pis, la boda, l’arribada de la República, la feina al servei domèstic, el naixement dels fills. En resum, la vida quotidiana en temps de pau. 

També, de la seva mà, veurem el que passa mentre esdevingui la guerra (el durant) amb tots el seus esdeveniments tràgics que la portaran al límit. Estaran presents episodis de la repressió a la rereguarda republicana, com l’escorcoll dels milicians a la casa on serveix Colometa o l’assassinat, al principi de la guerra a la carretera de la Rabassada, del pastisser per al qual havia treballat. Durant la guerra, a Catalunya, 8.352 persones van ser assassinades a la rereguarda. Un trist moment de la nostra història. Dintre d’aquest episodi a l’obra també apareix la persecució religiosa. Per una banda, la destrucció del patrimoni:
«...al cap d’uns quants dies de fum d’esglésies llençant espurnes.»
D’altra, la persecució dels religiosos. A tota Espanya van ser assassinats 6.818 eclesiàstics, 2.441 a Catalunya. La diòcesi de Lleida (65,8%) i Tortosa (61,8%) van ser on, per percentatge, van matar-ne més, pràcticament dos de cada tres clergues del bisbat. Dins d’aquest horror, a la ficció de la novel·la, es produeix un fet que també es va donar a la realitat: persones que ajudaran a fugir a aquells que estan en perill. Quimet i els seus companys, tot i ser milicians republicans, facilitaran que mossèn Joan passi la frontera i pugui salvar-se. 

També seran presents els bombardejos. La descripció que fa Colometa de l’ambient nocturn blau degut a l’obligació de pintar d’aquest color finestres i fanals com a sistema de protecció contra els atacs nocturns de l’aviació feixista. O com ho pateixen els seus a la seva pròpia carn:
«Quan tornava a casa sempre la trobava (a la seva filla Rita) on l’havia deixada. Si era fosc a peu del balcó. Si havien tocat les sirenes, ran de la porta del pis, amb els llavis tremolant, però sense dir res.»
Una mirada a peu de carrer dels problemes, les pors i la mort a la Guerra Civil. Aquesta obra funciona tan bé perquè està escrita en clau personal. Rodoreda ens permet així solidaritzar-nos amb Colometa. Comprenem els seus patiments, les seves dificultats, les seves limitacions, el seu esquerdament. Veiem la vida des del seu interior, tot a través dels seus ulls. Ella fa el que pot amb els recursos, coneixements i estat anímic que té en cada moment. Les guerres no tenen manual d’ús. Arriben i com una piconadora descontrolada esclafen la població.

Quan treballem la memòria fem servir l’empatització com a mètode per arribar al públic. Si jo dic i explico que a l’Holocaust van morir quasi sis milions de jueus, la reacció de la gent no és la mateixa que si explico la vida o llegeixen El Diari d’Ana Frank (per cert, l’adaptació teatral es va fer al 1952 pels dramaturgs nord-americans Frances Goodrich i Albert Hackett). Per això ens arriba tan profundament La plaça del Diamant. Rodoreda ens permet que acompanyem Colometa/Natàlia en tot aquest procés (abans, durant i després).
Colometa com a víctima

Colometa clarament és una víctima. Entenem com a víctima (el concepte que jo treballo i desenvolupo): persona que pateix un mal que no vol. La idea predominant que teníem fins ara de Colometa era com la d’un xai que va a l’escorxador sense dir pràcticament res. En el moment que lluita (“amb una gran força interior”) s’està resistint. Oferir resistència, en major o menor grau, és el que caracteritza la majoria de les víctimes. En aquest article, intentaré analitzar quins elements de victimització i de resistència trobem.

Colometa és polivíctima, pateix més d’una victimització. Acostumem a pensar que una persona és víctima només d’una circumstància. El gran daltabaix que suposa sofrir un conflicte bèl·lic provoca que la majoria dels qui el viuen acumulin diverses situacions traumàtiques. Quan preguntem a la gent que va viure la Guerra Civil quines són les tres pitjors coses que recorden, majoritàriament contesten el mateix i en aquest ordre. Primer, els morts. Perdre éssers estimats o propers. Segon, patir un bombardeig. Tercer, passar gana, moltíssima gana. La relació amb el menjar ha marcat profundament tota la generació de la guerra. El fet de no deixar ni una engruna, d’escurar el plat fins al punt de semblar tret directament del rentavaixelles, o emmagatzemar aliments encara que visquin al costat d’un supermercat obert 24 hores. És curiós com aquesta memòria de la fam s’ha perdut en una societat, l’actual, en què malbaratem els aliments. Aquestes tres coses (els morts, els bombardejos i la fam) les pateix Colometa de ple. 

Al front d’Aragó, perdrà el seu marit, en Quimet, que s’ha unit a les columnes de milicians. També, els amics d’aquest. En Cintet, igualment caigut al front, i Mateu, afusellat. Vuitanta anys després de la fi de la guerra, malauradament, encara no sabem exactament quantes persones van morir. En tenim una idea aproximada. A Catalunya, per omplir aquest buit, existeix des de fa 30 anys una investigació al Centre d’Història Contemporània de Catalunya anomenada El Cost humà de la Guerra Civil. Es tracta d’elaborar una exhaustiva relació nominal dels morts i desapareguts, i crear una base de dades d’accés públic i lliure elaborada a partir de fonts documentals i de la recollida de testimonis. Si Quimet, Cintet i Mateu fossin persones reals estarien en aquest llistat. Si esteu buscant algú, us suggereixo consultar la web del Cost Humà i fer servir el cercador. M’alegra dir que aquesta recomanació, que sempre faig, ha donat més d’una vegada fruits positius i ha posat fi a dècades de recerca i patiment de moltes famílies. Tan sols fent servir el ratolí de l’ordinador han trobat informació del seu parent desaparegut. Això omple de satisfacció i de sentit la tasca, sovint desconeguda i no prou valorada, de l’equip del Cost Humà, que durant tots aquests anys han fet, i continuen fent, una labor titànica. 

Encara que és una feina no acabada, un work in progress, ja tenim prou dades per fer-nos una primera idea, una radiografia prou ferma, de les causes i de qui són els que van morir a la guerra. Aproximadament un 94% van ser homes, un 5% dones i un 1% de desconeguts. Això ens indica clarament que el factor sexe és el més determinant com a condicionant per ser o no víctima mortal. La primera causa de mort, i majoritària (61,3%), és en acció de guerra, seguit de rereguarda (14,7%) i bombardeig (8,3). Fins a completar el 100%, tenim repressió, refugiats, accidents, exili... Si el 61,3% mor en acció de combat i el 94% van ser homes, això vol dir que eren combatents, o sigui soldats, com Quimet, Cintet i Mateu. Els morts, predominantment masculins, provocaran altres tipologies de víctimes: les vídues (Colometa) i els orfes (Antoni i Rita, fills de Quimet i Colometa). Si avui dia una vídua tindria problemes per tirar endavant, imagineu fa 80 anys. Si aquesta dona pertanyia al bàndol republicà, el perdedor, encara pitjor, difícilment es beneficiava de les mesures reparadores i protectores del nou règim. Moltes quedaven marcades, estigmatitzades. Colometa és acomiadada i, acabada la guerra, no podrà tornar a treballar al servei domèstic d’una casa benestant just per aquesta estigmatització. 

Sobre Colometa es van acumulant tot un seguit de circumstàncies negatives. Una damunt d’altra. Un llast feixuc que l’enfonsa i l’ofega.
L’autodestrucció com forma de resistència

Hem dit que un dels elements que van fer patir més la gent va ser la fam. Això minvava les forces tant físiques com anímiques. Alimentar-se, fent servir tot un reguitzell d’estratègies, es converteix en l’eix articulador i central de la vida diària. És la necessitat bàsica humana per sobreviure. Quan Quimet està al front i visita la seva família, conscient de la gana que passen a Barcelona, intenta portar queviures que apaivaguin momentàniament la manca d’aliments dels seus. Mort aquest i perduda la feina principal de servei domèstic de Colometa, la cosa s’agreuja notablement. Ella buscarà tot un seguit de formes de resistència per entomar aquest greu problema. Racionarà al màxim els pocs aliments que tenen i, inclús, arribarà a internar el seu fill temporalment en una colònia de nens refugiats per tenir una boca menys a taula, amb el cost emocional que provocarà en la relació mare-fill. És matemàtica pura. Tres boques són racions d’un 33% de grandària, dues boques (ella i la seva filla) de 50%. S’ho va malvenent tot, absolutament tot, per poder comprar comestibles. L’esgotament del recursos econòmics, el rau-rau continu de l’estòmac, la visió dels seus fills famèlics («Ja feia dies que no havíem tastat res») i ja no trobar solucions per abastir-se són els fets determinants per prendre una terrible resolució. Com Medea, decideix matar els seus fills. I, a més a més, suïcidar-se tot seguit fent aquesta desoladora reflexió:
«No fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava.»
El suïcidi sempre ha estat un tema difícil d’entomar. Inclús de parlar-ne. És un fenomen que, al 2017, a l’Estat espanyol, va registrar 3.697 morts. Per adonar-nos de la dimensió del fet, pensem que, al mateix any, va haver 1.830 defuncions per accident de tràfic. Què porta a algú a destruir-se? Ens costa molt d’entendre-ho. A les guerres, on ens enfrontem a situacions mai imaginades, moltes persones, al límit de les seves forces físiques i anímiques, optaran per ell. Caldria fer estudis dels suïcidis a la Guerra Civil. Detectem casos aquí i allà (al camp d’Argelers, per exemple). Tècnicament no és fàcil de fer. En investigar les formes de resistència en general, i a les guerres en particular, des de fa temps em volta pel cap una idea. Una idea per debatre i compartir: el suïcidi podria ser una forma de resistència dels humans, genuïnament humana. Una opció que tenim per aturar un mal que no volem patir i que no podem suportar, fins a tal punt que morir és millor que viure. El recurs al botó vermell de l’autodestrucció, del ja no jugo més, del ja n'hi ha prou d’aquest color. Les guerres porten les persones a l’extrem i algunes d’elles, una minoria (les més febles?, no ho sé), opten pel suïcidi com a solució al seu neguit, a un malestar insuportable. Aquest fet tràgic (molt teatral) ens neguiteja perquè ens qüestiona i fa trontollar les nostres certeses. Què faríem nosaltres si ens trobéssim en la mateixa situació? Quina seria la nostra tria si nosaltres fóssim Colometa?
El crit: Colometa torna a ser Natàlia 

La majoria de les persones estan capacitades per superar una situació adversa. Això és el que s’anomena resiliència («La capacitat de l'individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses»). En física, seria la capacitat que té un material per retornar a la seva posició inicial, com faria una molla quan cessa la força que la deformava. 

En unes jornades que vam fer amb psicòlegs, anomenades “Víctimes i silencis”, vam voler fer una aproximació als mecanismes traumàtics que afecten la ment i l’ànima humana, no des del punt de vista de l’historiador, a qui li manquen o no domina aquestes eines, sinó guiats per experts en comportament humà. Allà, ens van explicar que entre el 85 i el 90% de les persones podien superar per si soles, sense ajut de ningú, una situació traumàtica. Això sí, hi ha un factor clau, es necessita temps. Alguns requeriran més i altres menys. Aquesta situació sempre em recorda el dibuix de les primeres pàgines d'El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. Aquell en què es veu, com si fos una radiografia, una boa en repòs fent la digestió d’un elefant que té dintre seu. El temps ens ajuda a que anem paint la problemàtica i retornar a un estat apte. Però resta entre un 10 i 15% que no podran. Aquests necessitaran ajuda especialitzada (psicològica i farmacològica) amb resultats dispars (superació, cronificació i un petit grup quedarà afectat de per vida). La resiliència és una competència que sembla que és innata a l’ésser humà. Ens ve de sèrie. Aquest trànsit guaridor el podem entendre quan sentim de boca de la protagonista què va sentint a mida que els anys passen:
«Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora.»

«I quan vaig arribar al pis, jo, que sempre havia estat dura de plors, vaig arrancar a plorar com si fos una qualsevol cosa.»

«I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro.»

«Em va costar d’aixecar el cap, però de mica en mica tornava a la vida després d’haver viscut en el forat de la mort.» 

«I vaig sentir de manera forta el pas del temps (...) el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia.»
A més del temps, hi ha un segon factor determinant per superar un trauma. És l’entorn protector, la xarxa familiar i d’amics, de complicitats, que ens dóna suport i ens aixopluga. Colometa, a la vegada que rep els cops, va perdent el ja de per si reduït grup de persones protectores. No compta amb una xarxa social que li faciliti fer la resiliència. La mare va morir abans de la guerra i amb el pare, casat en segones núpcies, té una relació molt freda. Aquest sucumbirà en un bombardeig:
«I quan van bombardejar des del mar, el meu pare va morir. No per culpa del bombardeig sinó perquè, de l’espant, se li va parar el cor i s’hi va quedar.»
A Catalunya, de 1936 a 1939, moriran 5.000 persones per bombardejos. A diferència del pare de Colometa, majoritàriament no seran per atacs marítims, sinó aeris. La mort de Quimet, el marit, és l’inici de la desolació de Colometa. Rodoreda, al pròleg de la novel·la, fa aquesta observació: «Colometa, que només té de semblant a mi el fet de sentir-se perduda al mig del món».
 
Un cop de sort ho canviarà tot. Com a les tragèdies gregues, on els déus intervenen alterant la trajectòria natural dels esdeveniments, la trobada amb l’adroguer Antoni (Rodoreda intervé amb un subtil Deus ex machina) modificarà radicalment la seva vida. Li llevarà el pesat jou que l’enfonsa. Li donarà feina. Tot d’una, podrà pagar els deutes i comprar menjar. La proposta i acceptació de matrimoni canviarà el seu estatus, allunyant-se d’aquesta manera de la zona d’exclusió i marginació social, Antoni esdevindrà la figura protectora per a ella i els seus fills. Això li permetrà iniciar el procés de resiliència. 

La sort, juntament amb el sexe, l’edat, la ideologia, les creences, la posició geogràfica i la cronologia, és un dels elements condicionants per esdevenir víctima. La definició ho diu tot: «Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona». Ser o no ser en el lloc adient en el moment escaient. En el punt més àlgid i dramàtic es creuaran Colometa i Antoni. Aquest sap copsar el moment i intueix la situació. Es produeix la trobada atzarosa de dues persones que es poden complementar i, fent-ho, resolen i capgiren el seu destí tràgic. Tenen una cosa en comú, una cosa que sent Colometa dintre seu i que observa també en Antoni:
«Em va semblar com ara una petxina amb la closca trencada que no és una altra cosa que un gran abandonament.»
Aquest abandó queda apaivagat gràcies a que els unirà la fortuna. La possibilitat de beneficiar-nos de la sort permet tenir sempre un bri d’esperança indispensable per no defallir en les situacions adverses. 
 
El crit de Colometa, el moment culminant de l’obra, tan potent i significatiu, de seguida em va connectar amb altres dos que sempre m’han colpit fins al moll de l’os. D’una banda, el quadre expressionista d’Edvard Munch, El crit. Igual que el crit de Colometa, sorgeix en un passeig. El caminar com a forma de moviment físic que ajuda a pensar, a rumiar, influenciat per les persones, coses i situacions que sorgeixen en el camí i que, finalment, provoquen una reacció. El pintor noruec, també amb una vida torturada, explica al seu diari d’on va sorgir la idea: 
«Passejava per un sender amb dos amics –el sol es va pondre– de sobte el cel es va tenyir de vermell sang, vaig detenir-me i recolzar-me en una tanca mort de cansament –sang i llengües de foc aguaitaven sobre el blau fosc del fiord i de la ciutat– els meus amics van continuar i jo em vaig quedar quiet, tremolant d’ansietat, vaig sentir un crit infinit que travessava la natura.»
D’altra banda, el crit de Charlie Rivel a l’obra Uuuuh!, del dramaturg Gerard Vàzquez. En aquesta, basada en fets reals, trobem el famós clown actuant a l’Alemanya hitleriana durant la Segona Guerra Mundial. El protagonista se’n vol anar, ja no pot més:
«Estic esgotat de tantes coses que he sabut, de tot el que he vist, de tot el que he escoltat».
Aquestes paraules les podria subscriure perfectament Colometa. Sabem que Rivel, acabada la guerra, va patir, pels fets viscuts, una profunda depressió que el va allunyar de l’escena durant anys. També va haver de fer la seva resiliència. Al final de l’obra de Vàzquez, Rivel inicia la seva darrera actuació a Alemanya. Entra a l’escenari i puja a una cadira. Obre un petit acordió per tocar, i aquest es trenca quedant-li les dues meitats de l’instrument una a cada mà. Davant d’això, gemega com si fos un nen petit i emet un fort crit prolongat que arrenca d’un profund dolor, per empalmar tot seguit amb el seu característic udol (Uuuuh!). Quan es va fer aquesta obra a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, un dia, quan ja feia força estona que s’havia acabat l’obra i els encarregats es disposaven a tancar la sala, es van trobar, a la penombra del pati de butaques, un espectador clavat al seu seient, paralitzat. La força de la darrera escena amb el crit, i tot l’argument de l’obra, li van provocar un estat de xoc. Podeu gaudir de la versió cinematogràfica en la pel·lícula El pallasso i el Führer (2007), dirigida per Eduard Cortés. A Charlie Rivel, amb el seu gemec, li surt per la boca tot l’horror del nazisme i l’Holocaust.

A Colometa li passarà el mateix. Al principi no vol sortir de casa, del lloc segur, de l’àrea de confort:
«Vivia tancada a casa, el carrer em feia por.»
Però, posteriorment, una força la impulsarà a recórrer els carrers d’una forma contínua i convulsiva.
«I anava per carrers deserts i vivia a poc a poc... I de tant anar d’una flonjor a un altra, em vaig tornar com una figa-flor i tot em feia plorar.»
Al principi no pot expressar el que sent («Volia cridar i la veu no em sortia».)

Finalment, arriba l’espetec. Un malson que esclata definitivament quan Colometa crida:
«Vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia dintre, i amb aquell crit, tan ample que m’havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... ¿abandonament?»
Al teatre Poliorama, on s’ha pogut veure la versió de Paco Mir de l’obra, després d’un llarg parlament, Núria Bonet, l’actriu que encarna magníficament Colometa de gran, crida per ella i per tots els espectadors que han anant empassant-se, a través d’ella, l’elefant del dolor. És un xiscle alliberador, un vòmit resilient, transformador. En l'àmbit de l'ecologia, resiliència designa «la capacitat d'un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l'estat normal en ésser afectat per pertorbacions o interferències». Penso que Colometa va més lluny d’aquest retorn. En el seu procés de refer-se arriba més enllà de l’inici de la guerra. Ens adonem que la seva vida abans d'aquesta, amb Quimet, no era pas satisfactòria. Ja en el prometatge i en el seu matrimoni, el seu marit s’imposa a ella i anul·la la seva identitat. Fins i tot, des del primer moment, li canviarà el nom, amb tot el que això significa d’alienant. Quimet té uns trets de comportament que avui dia entrarien en la tipificació de perfil tòxic. Fa 80 anys el protagonisme social era absolutament masculí i a la dona se li reservava un paper secundari. Amb el crit, Colometa se’n va, se’n va volant, i retorna Natàlia, però una Natàlia més madura. El crit com a expressió profunda de l’ansietat de l’ànima, de l’angoixa existencial, del dolor de viure. Colometa, amb el seu, li surt tot el patiment acumulat durant un llarg temps. Li surt per la boca l’horror de la Guerra Civil.
Share by: