la nomenclatura de l'escenari

L'escenari, com tots els entorns de treball, té un vocabulari molt específic. Avui m'agradaria parlar-vos dels diferents elements que el configuren.

Per començar, us heu fixat que l'escenari és com una cara gegant? Els seus elements, com a mínim, la referencien. A dalt de tot, hi ha la pinta, l'entramat per on pugen i baixen les cordes que lliguen els decorats. Antigament, s'hi solien penjar decorats de paper pintat, actualment l'ús ha quedat restringit a les barres que sostenen els llums. Les barres poden estar contrapesades, motoritzades o anar a pes (de braços) i a més poden estar electrificades.

A les barres, quan encara existien els telons pintats, s'hi penjaven també els rompiments que generaven l'efecte de la perspectiva. Un famós escenògraf que dominava l'efecte tridimensional era l'artesà Mestres Cabanes.

L'escenari normalment va recobert d'un grapat de draperia que formen la cambra negra. A la part més allunyada dels espectadors (en castellà se n'hi diu foro) hi ha el teló de fons, a banda i banda hi ha les cametes (o patas, que sempre m'he preguntat si, seguint amb la cara, són l'equivalent a les patilles) que permeten regular els aforaments i creen els carrers. S'ha de vigilar perquè si no estan ben posades el que passa entre caixes o entre bastidors (en castellà hombros i en anglès wings) es veu des del pati de butaques.

Hi ha cametes que són més rígides. Aquestes que normalment tenen un esquelet fet de fusta se n'hi diuen arlequins.

De cametes n'hi ha a diverses alçades i normalment davant d'aquestes hi ha les bambolines (en castellà bambalinas) que fan la mateixa funció que les cametes però sobre l'eix vertical. En aquest cas, les bambolines tapen la luminotècnica (els focus que hi ha penjats a les barres).

El bambolinó tapa la part superior del teló de boca. Sol ser vermell o porpra enlloc de negre.

Aquest tipus de cambra negra segueix una disposició que se n'hi diu "a la italiana" però també pot estar col·locada "en alemana" (en aquest cas, les cametes tanquen com una caixa llisa els laterals i no hi ha obertures de pas visibles). Aquesta segona disposició és molt més moderna.

Si treballeu alguna vegada al Gran teatre del Liceu de Barcelona, us adonareu que els regidors o els maquinistes no parlen de banda dreta o esquerra. Dels laterals n'hi diuen rambla i jardí. Aquesta nomenclatura està inspirada en el teatre de la Comèdia Francesa. A una banda d'aquest edifici hi havia el Palau reial i se n'hi deia côte cour (banda esquerra) i a l'altra hi havia el jardí (cantó dret). D'aquesta manera, s'eviten malentesos quan algú diu "a la dreta!". A la dreta de qui? De l'espectador? De l'actor?

Normalment el director d'escena i el seu ajudant (que es miren la funció des de fora) solen parlar de la dreta i esquerra que es veu des del públic. I el regidor (que té contacte amb els actors) s'adapta a la seva nomenclatura. En castellà és més diàfan: el hombro derecho es el de l'actor.

El ciclorama sovint ocupa el lloc del teló de fons. És un fons de color neutre (normalment translúcid o blanc) que se sol il·luminar per darrere per crear sensació d'amplitud.

Hem parlat de la part de l'escenari més allunyada de l'espectador però no hem dit com s'anomena la més propera. La boca o embocadura és el forat per on els espectadors veuen la representació. I la part de l'embocadura que queda per davant del teló de boca (normalment vermell granatós) se'n diu corbata o prosceni.

El teló de boca es pot obrir de diferents maneres:

• a la italiana (o en pavelló) que consisteix en tibar la part central en diagonal.

• a la francesa és igual que a la italiana però un cop oberta desapareix cap amunt i es perd.
  

• a la grega (o cortina americana) és una de les que més es fan servir. S'obre horitzontalment des del centre cap als costats.
  

• de guillotina (o alemanya) la cortina es desplaça en l'eix vertical.

• a la brecht és un teló que no tapa l'embocadura de l'escenari. Només tapa la part baixa de l'escena deixant al descobert la maquinària per recordar-nos que estem assistint a un fet teatral.
  

Antigament, els escenaris sempre estaven dotats d'una trapa o un escotilló que era un truc per fer aparèixer el dimoni d'Els Pastorets. Emergia de sota terra, normalment precedit de fum.

Fa molts anys, la gent de teatre professional solia tenir moltes obres de teatre en repertori. No es descansava ni els dilluns! El fet de tenir al cap diferents representacions solia comportar que algun actor es quedés en blanc (s'oblidés del text que havia de dir). A primer terme, de fet igual que a les òperes, hi havia un coverol on s'hi instal·lava l'apuntador. Que seguia el text de l'obra i apuntava el text en cas de pèrdua. A dia d'avui, aquesta figura s'ha perdut. En alguna ocasió, algun actor massa enfeinat fent televisió o cinema, ha requerit de l'assistència d'un apuntador, però aquest l'ajuda via pinganillo (un petit aparell electrònic entaforat a l'orella que l'ajuda a seguir el text de la funció).

En l'argot teatral català o castellà, s'ha perdut la connotació, però en anglès el terme downstage encara es refereix a l'època quan els escenaris tenien una gran inclinació. I la part més baixa de l'escenari era la més propera al públic (i a l'orquestra).

El lloc des d'on els espectadors veuen la funció és la platea o pati de butaques. L'arrel etimològica de la paraula públic és la mateixa que la de poble.

Començant per dalt de tot tenim el galliner (en castellà, el paraíso) que normalment se n'hi deia així perquè era la zona més barata i on normalment hi anava la gent més sorollosa. L'amfiteatre (que sol ser el pis superior a la platea) que normalment té llotges (o palcos), petits cubicles que solien ser ocupades per unitats familiars. Una de les llotges més famoses és la número 5 de l'Òpera Garnier que estava reservada pel fantasma de l'òpera. Quan comença l'espectacle baixa la llum de sala.

Abans d'arribar al final m'agradaria parlar dels famosos "molta merda" i "break a leg". El saber no ocupa lugar. Un correspon al desig que el teatre s'ompli de gent (la frase és d'una època on es solia anar a teatre en cotxe de cavalls i l'assistència massiva era sinònim d'excrements de cavall davant de la porta) i l'altre es refereix a l'èxit de l'obra representada. Si el públic aclama la funció amb sorollosos aplaudiments vol dir que haurem de fer moltes més reverències a l'hora dels aplaudiments (en castellà glorias) i això podria implicar un trencament de lligaments. La flexió de cames pot comportar certs perills.

Finalment, una tirallonga de paraules: les candilejas en català són les bateries, la banyera o palco de las viudas és una llotja que hi ha dins de l'escenari. Un lloc discret on les assistents podien gaudir de la representació sense ser vistes. A Valladolid, encara s'hi pot veure ben conservada. El pont (o pasarela) sol ser el primer pis de l'escenari. El teló d'incendis és un teló d'acer que hi ha entre la platea i el teló de boca que bloqueja l'accés del foc entre un món (la caixa escènica) i l'altre (el pati de butaques). Se sol baixar un cop acabada la representació. Els camerinos són les habitacions on els actors solen tenir el seu vestuari i maquillatge i on es preparen per la funció. Els maquis o maquinistes mouen la maquinària escènica (telons i trastos que no solen tocar el terra). Els utilers belluguen tot el que sol anar per terra (corporis, elements d'atrezzo, carres...). Un mutis és marxar d'escena. Un fosc (o blackout) vol dir deixar l'escena sense llum. La guàrdia és la llum de treball, usualment blava, que ajuda als actors a veure per on trepitgen durant la representació. Sol passar desapercebuda pel públic. Quan comença la funció, el regidor és la màxima autoritat del teatre. Ell té la potestat d'aturar la representació i pren les decisions davant de qualsevol problema que pugui passar. Ell o ella vetlla perquè l'espectacle comenci a l'hora (coordinant actors, tècnics i personal de sala) i canta les prevencions i els peus (o cues) perquè totes les àrees tècniques vagin com un rellotge tal i com s'ha acordat durant els assajos. La prevenció és l'alerta que posa en guàrdia el tècnic i el peu (o últimament go) és la senyal per executar l'acció (memòria de llums, moviment escenogràfic, etc).

Una última cosa, si volteu per un escenari, no xiuleu; antigament s'utilitzava per donar peu a moviments de barres i porta malastrugança fer-ho si no és per donar ordres als maquinistes. I si sentiu cridar "Sota!" aparteu-vos ràpidament. És l'expressió que els teatreros utilitzen quan cau alguna cosa des de la pinta.

Teló!

David Pintó