la paràbola del director

El títol pot induir a l'equívoc. El que tinc ganes d'explicar-vos no és un conte metafòric o simbòlic sobre un director que se sentia molt sol (tot i que a la majoria dels directors els hi passa) ni res per l'estil. Vull parlar del traç que dibuixa el pas del director en un procés de creació.

Normalment sol ser l'energia del director o directora i una idea inicial la que arrenca el projecte. Algú vol posar dempeus un text que ha llegit i se l'imagina d'una determinada manera. Així de senzill. Aquest director (depenent dels mitjans de la producció) reuneix un equip que donarà forma a l'espectacle. Aquest s'encarregarà de pensar un espai que ajudi a la dramatúrgia a agafar cos. Una il·luminació que faci brillar l'escenografia. Un espai sonor que ens submergeixi en el món que volem recrear i un vestuari que ens faci creure els personatges que habitaran l'escena. Un cop aquests aspectes externs estan resolts cal encarar el següent repte. Qui donarà vida als personatges de la nostra història? Un percentatge molt elevat d'èxit d'un espectacle és responsabilitat del càsting. Ara cal decidir qui seran els actors amb els que treballarem.

Un incís. A l'hora de triar els companys de viatge cal tenir en compte les necessitats específiques de l'obra però també cal imaginar-se com serà la convivència entre l'equip. El procés de creació són moltes hores compartides i cal imaginar-se aquest éssers humans que tancarem en una sala d'assaig. Cal imaginar-se com les químiques dels nostres intèrprets reaccionaran entre ells. Podem trobar algú que és ideal per ser aquell personatge però tenir clar que ens enrarirà la dinàmica de treball. En aquest moment és crucial guiar-se per l'instint i prendre les decisions amb calma. És un moment important i crucial que pot fer fracassar el viatge un cop estiguem embarcats.

Imaginem-nos que hem trobat els elements ideals per representar la funció que tenim al cap. Ara comença un procés on cal transformar les idees i els pensaments que aquest director tenia al cap en accions i entonacions i relacions físiques.

El director, en el moment de fer el treball de taula amb l'equip, comença a compartir les seves impressions i comença a imprimir un lideratge i una direcció. Cal convèncer i manipular per fer que el rumb que pren el projecte sigui l'imaginat. Hi ha directors que salpen amb la intenció d'arribar a Gènova i quan el vaixell arriba a port se n'adonen que són a Alexandria. Aquests han permès als tripulants guiar la nau i aquest tipus de viatge poden ser molt bonics però cal avisar a tothom. Si tens al cap fer una ruta per la Toscana i aterres a Egipte pot ser molt bonic i també molt decebedor.

Ens aixequem de la taula i comencem a donar forma física a aquella primera idea motor que teníem en el cap. Els objectes que ens imaginàvem que manipularien els personatges ara són reals. Totes aquelles idees es van ajustant a la realitat i molts cops els directors han de fer concessions perquè potser el bastó que troba l'utiller no s'assembla a allò imaginat o el pressupost no dona per més. L'exercici de reajustament no sempre és acceptat. Aleshores cal activar la imaginació per resoldre amb enginy allò que els diners no poden solucionar.

Fixeu-vos que fins aquest moment, el director ha estat en el centre de la presa de decisions. Ha donat la seva opinió. Ha justificat les seves tries. Ha imposat el seu criteri.

I arribem al dia on deixem la sala d'assaig i entrem al teatre. Aquí, el director comença a perdre protagonisme. El regidor (que normalment s'ha incorporat a l'equip un parell de setmanes abans) és qui manega els actors i els interromp si alguna cosa tècnica no va bé o si s'ha de repetir algun canvi d'escenografia.

Ara, l'engranatge que s'ha posat a punt a la sala d'assaig s'ha de sistematitzar i coordinar amb tota la gent que hi ha al voltant de l'escenari. El maquinista, l'il·luminador, el tècnic de so...

El director es queda al pati de butaques i per estalviar crits se'l proveeix d'un micròfon des d'on donarà instruccions pertinents a l'equip i interromprà l'assaig si veu que alguna cosa no rutlla.

La feina del director arribats a aquest punt és un exercici de generositat i confiança. Cal anar donant espai a l'equip i apartar-se discretament. Entendre que la nostra feina està feta, les directrius i instruccions estan enteses i donades i que aquest projecte ja pot caminar sol. Costa deixar anar i cedir el protagonisme als actors, als tècnics. Durant el període d'assajos les mirades es centraven en el que dirigia el cotarro. Ara, els actors ja saben més coses del personatge que el propi motor de la idea. Perquè l'han habitat. ara saben com respiren i coneixen les seves pulsions.

Com a director, has d'abandonar aquest espectacle amb la certesa que has donat totes les premisses per regentar la casa. Que tothom sap què cal fer en cas que algun mecanisme falli. I això no vol dir que no puguis treure el cap i veure si el temps ha desgastat el ritme o alguna intenció s'ha desvirtuat amb l'erosió del dia a dia. Sempre està bé recordar algun detallet. Si la tendència en els assajos era una, és molt possible que la relaxació hagi fet tendir l'actuació cap a la comoditat. Però l'espectacle ja funciona i ha arribat el moment que els actors se'n responsabilitzin i el facin créixer en la direcció marcada.

Diuen que l'ofici del director és solitari. Podria ser. És un dels únics personatges que no pot actuar quan puja el teló. Només és testimoni conscient de si allò que quan es va gestar s'imaginava d'una manera s'ha fet gran tal i com s'ho imaginava o no ha acabat de satisfer l'expectativa.

Dirigir és un regnat amb data de caducitat. I dibuixa una paràbola de protagonisme. Del no res apareix, genera un projecte, el capitaneja i mica en mica desapareix (per gestar el proper projecte).

David Pintó

Jaume Melendres: La direcció d'actors:

Diccionari mínim

Definició del Director d'escena

Figura que existeix des dels orígens del teatre, barrejada amb altres i especialment amb la de l'autor, però que no apareix de manera explícita fins el segle XVIII com una necessitat ineludible en el caòtic món de la dansa, al mateix temps que no per atzar els germans Montgolfier inventen el globus aerostàtic (1783), que permet observar la guerra des de fora de l'escenari de la batalla, o sigui, des d'una posició superior.

La figura es desenvolupa al llarg del segle XIX, sobretot amb el moviment naturalista, sense, però, que es precisin ni les seves funcions ni el seu estatut ni, menys encara, els seus sabers indispensables. Més aviat passa just el contrari: tothom sembla sospitosament interessat a definir el director d'escena com l'indefinible. Malgrat tot, alguns directors que han defensar aquesta indefinició "metafísica" han tingut a continuació el bon gust de trair-se ells mateixos. Sens dubte, l'exemple més flagrant és Stanislavski, el qual –després d'assegurar amb la religiositat laica pròpia dels naturalistes, que "el director d'escena no es fa, sinó que neix" i que per fer aquesta funció cal haver estat "tocat pel sacerdoci particular del teatre"– va dedicar una gran part de la seva vida a la formació dels directors fent veure que parlava de la formació dels actors. D'aquesta manera va posar de manifest que el saber específic del director d'escena és la direcció d'actors i que –tal i com han corroborat els grans professionals (Molière, Craig, Vakthàngov, Brecht, Brook, Strehler, Grotowski, Kantor)– és impossible dirigir (i teoritzar sobre la direcció) si no es posseeix una prèvia teoria de l'actor. Encara més: és precisament la singularitat d'aquesta teoria allò que fa la singularitat de cada director.