l'interlocutor

Aquests dies que he arrencat de nou les classes de repertori musical amb els alumnes de tercer curs d'Eòlia me n'adono de com d'important és el concepte de l'interlocutor per cantar una cançó i l'important que és entendre bé els mecanismes de l'escena. Altra vegada, m'inspira Jaume Melendres citant a Leonardo Da Vinci en la declaració d'intencions del gegant diccionari mínim sobre "La direcció dels actors": «aquells que es dediquen a la pràctica sense ciència són com els pilots que s’embarquen sense timó ni brúixola, perquè mai no coneixeran la magnitud de la seva derrota».

En una escena, l'importància del partner és evident. No hi ha conflicte si no hi ha un sparring que ens dificulti aconseguir el nostre desig. La típica premisa del protagonista que entra a escena a demanar alguna cosa a l'antagonista que està ocupat amb una alguna activitat important, és un clàssic entre els clàssics.

Però què passa quan, i en teatre musical passa sovint, la cançó és un solo? Necessitem igualment un interlocutor que ens ajudi a construir la cançó moment a moment. Tinc la certesa absoluta que la cançó l'escriu el personatge a mida que la va cantant. No l'ha escrit un compositor ni un lletrista. Aquell personatge, en aquell moment de l'escena, necessita expressar alguna cosa i s'inventa mot a mot, nota a nota, aquella cançó.

L'actor necessita, evidentment, haver estudiat la partitura que compositor i lletrista van escriure en el moment que van gestar el musical, però en el moment de l'assaig o de la funció ha de fer l'exercici de desmemòria per descobrir per primera vegada les imatges i les sensacions i sentiments que l'empenyen a dir el que diu i a cantar de la manera que canta.

Normalment m'agrada definir el vincle que tenim amb el nostre interlocutor, perquè això ens donarà una manera de física de relacionar-nos-hi. Hem de saber si aquest personatge invisible que detonarà la nostra necessitat per arrencar la nostra cançó és hostil o còmplice. Si l'estimem o detestem. Si estem d'acord amb allò que diu o no. Totes aquestes observacions ens ajudaran en el treball de fantasia per descobrir què necessitem dir-li.

Hem de tenir clar, també, a quina pregunta o sentència que ens formuli respondrà la cançó i saber que tenim tota una cançó per organitzar-nos. Si la pregunta queda resposta a la primera frase de la cançó serà una mica absurd que continuem cantant perquè aquesta pregunta ja haurà estat resposta. Normalment, hem d'intentar trobar la pregunta cap al final de la cançó. això ens permetrà anar organitzant el nostre discurs.

L'interlocutor no és una fotografia estàtica. No siguem impunes i pensem que potser les nostres paraules poden ofendre o seduir l'altre. Les nostres paraules poden trencar o sanar o encendre la relació que hi tenim. El procés comunicatiu inclou una retroalimentació i molt sovint l'expectativa que tenim quan iniciem una acció no sempre s'acompleix. Això també ens belluga i ens força a canviar l'estratègia.

Sembla filosofia pura però la nostra imaginació ha de fer un esforç per imaginar-se aquest interlocutor i deixar-se moure (i emocionar). La fotografia està immòbil, impertèrrita, potser ens genera una emoció però necessitem que l'interlocutor en generi moltes. Molts colors. Moltes piscines. Sinó la interpretació pot convertir-se en tòpica, previsible, plana.

En canvi, si anem descobrint els motius del perquè pronunciem les paraules que diem, mica en mica se'ns revel·larà la necessitat del personatge que estem encarnant i fins i tot, m'atreveixo a dir-ho, aprendrem coses que no ens havíem plantejat ni parat a pensar.

Crec que l'eina de l'interlocutor és útil i pot donar nous colors i noves textures al text. El farà més ric que si el decidim tot en el nostre cap. L'interlocutor ens farà menys mentals i argumentals.

Post Scriptum

Quan escric tinc clar qui és el meu interlocutor. Aquest dicta el to de les meves paraules, el tempo i el degoteig d'imatge, la idoneïtat dels exemples... Us ho asseguro: tot és molt més fàcil si trobeu aquesta persona que us escolta.

David Pintó