L'espectacle que estrena la Companyia Eòlia i que ara es veurà al Teatre Poliorama, va néixer com un projecte pensat per a escoles que es va presentar la temporada 2018-19 al Teatre Victòria. De fet, entre gener i març van fer-se setze funcions que van resultar un èxit i van animar al director Paco Mir i a la Companyia Eòlia a fer aquest salt cap al teatre professional. La primera pregunta gira al voltant del procés d'apropiació per part de Núria Bonet i Carla Pueyo del personatge de la Colometa.
Núria:
De fet, el punt de partida va ser molt personal. Com a treball de taula, només vam fer una lectura del text. I, a partir d'aquí, cadascuna de nosaltres va anar fent seu el personatge, una aproximació sense premisses prèvies i vam anar treballant. Ens vam tirar a la piscina, buscant les motivacions
Carla:
Vam arribar al projecte verges de referències. No havíem vist els espectacles anteriors sobre La plaça del diamant, tampoc havíem vist cap pel·lícula. De manera que el personatge és, inevitablement, molt genuí, molt nostre.
Núria:
Ens feia ràbia una Colometa molt fleuma, una Colometa que tot el que fa és enamorar-se del Quimet i que, després de la mort d'aquest, intenta tirar endavant la seva família en uns moments d'angúnia i desesperació. El que ens preocupava era que el personatge es pogués llegir des del present malgrat els condicionants de ser dona en aquell context històric particular.
Carla:
Quan vas posant capes, li vas donant cos, i a poc a poc te'l vas fent teu, agafa les teves característiques i la teva energia.
Núria:
La veritat és que el procés ens va sorprendre a les dues. Abans de ser la Colometa madura, faig un altre paper. Però com a Colometa aparec a meitat de la peça, em toca recollir l'energia del personatge que ha construït la Carla i endur-me'l cap a una altra banda completament diferent. De fet, em toca fer gairebé un salt a l'abisme, perquè el meu personatge comença en el moment de la història en que la Colometa, incapaç de sortir-se'n sola en la misèria terrible de la postguerra, és a punt de matar els seus fills. Aquest desdoblament del personatge és tot un viatge.
Carla:
És cert, jo inicio la història, visc l'enamorament, els primers anys, la guerra, la pèrdua del marit, i aquí és on l'hi serveixo a ella perquè l'acabi. De fet, construeixo la base sobre la qual ella ha de treballar.
La novel·la té un toc íntim de confessió, és un text cadenciós, descriptiu, ple de detalls, que evoluciona a poc a poc. Què queda de la novel·la de la Mercè Rodoreda?
Carla:
Mentre llegia la novel·la és cert que sentia de forma molt intensa el pas del temps, un temps molt lent, riquíssim en detalls, tot descrit amb una enorme precisió que et fa entrar en l'atmosfera d'aquell temps. El públic actual està acostumat a un altre ritme, molt més frenètic. I el que hem fet, per recollir la novel·la, és fer tot el viatge emocional, però passant d'un lloc a l'altre a gran velocitat.
Núria:
De fet es manté la poètica del text. Es reconeix immediatament la Mercè Rodoreda, en l'ús de les paraules –que són les seves paraules–, una sintaxi complexa que no resulta fàcil de dir dalt de l'escenari, però que li dóna una dimensió literària molt especial. Això és molt. Calia imposar-li un cert ritme a l'espectacle, i potser hem sacrificat una certa profunditat emocional. Però aquesta profunditat es conserva íntegra en els monòlegs interiors...
Com al monòleg final, per exemple, una arriscadíssima aposta dramatúrgica del Paco Mir, que decideix mantenir les últimes planes del llibre per acabar l'espectacle amb la veu més íntima del personatge de la Mercè Rodoreda. Això és un repte gran per a una actriu que aborda el seu primer gran personatge professional, oi?
Núria:
I tant. El monòleg final dura 7 o 8 minuts. És de cara a públic. Sense cap acció. Només pots recolzar-te en el text. La veritat és que una setmana abans de començar l'espectacle vaig anar al Teatre Victòria, on vam fer les primers representacions. Trobar-te allà, en aquell escenari enorme, davant d'una platea immensa, la veritat és que em tremolaven les cames.
L'obra entra molt directament en aquest gènere que li podem dir memòria històrica. L'heu treballat d'alguna forma especial?
Núria: Almenys pel que fa al treball amb els actors, crec que recuperar la memòria històrica no ha estat en cap cas l'objectiu del Paco Mir. No anàvem a buscar el context històric, però és evident que el context hi és.
Carla: No ha estat part del procés dels assajos. L'àvia m'havia explicat coses. La manca de llet, de menjar, l'ambient de la postguerra. Jo m'he sentit molt innocent. Però crec que la innocència té molt de sentit. Perquè és des de la innocència que la Colometa s'enfronta a la història. En tot cas, la reflexió sobre la memòria històrica és una cosa que ve després. Quan l'espectacle s'ha acabat i mires enrere, en la teva pròpia memòria.
Núria: La memòria històrica és present. El públic s'emociona. La gent reconeix les històries de la seva pròpia família. Hi ha coses amb les quals és molt fàcil identificar-se. La Colometa segueix pensant cada dia en el Quimet i sempre es pregunta si estarà enterrat o no. Ella no pot tancar aquest capítol. I això és el que justament dóna sentit a la memòria històrica, no?
Les dues heu acabat l'escola Eòlia en els últims dos anys. Imagino que ho esteu vivint com una gran oportunitat.
Carla: Hem acabat d'estudiar ara. Acabem, com qui diu, de sortir del niu.
Núria: Jo sóc més gran, però havia acabat els estudis feia pocs mesos. El Paco Mir ha tingut una sensibilitat especial. Era conscient que agafava gent que tot just acabava de sortir. I ha buscat l'autenticitat.
Carla: A l'hora de fer el càsting ha buscat les energies dels personatges que havíem d'encarnar.
Núria: La millor experiència és aquesta oportunitat de treballar en condicions professionals.
Carla: A l'inici, anàvem tots una mica garratibats. Perquè sentíem aquesta responsabilitat. Treballar amb el Paco Mir ens imposava. Però tot va ser molt fàcil. Deixava que anéssim fent i que el personatge sortís de forma orgànica. Les notes de direcció, les més intenses, les de més profunditat només van arribar al final.
Núria: Suposo que teníem una autoexigència molt alta i sí, va ser al final quan el Paco Mir va donar les directrius definitives.
La Plaça del Diamant es podrà veure al Teatre Poliorama entre el 2 d'octubre i el 3 de novembre. La dramatúrgia i la direcció és del Paco Mir. Per ordre d'aparició, els actors són: Ariadna Camps, Carla Pueyo, Uri Callau, Núria Bonet, Rai Borrell, Fran Lahera i Georgina Llauradó. Tots ells han sortit de l'Escola Eòlia, igual que l'ajudant de direcció, Tony Casla. La Companyia Eòlia fa, amb aquest espectacle, un salt cap al teatre professional.
(article publicat el 26.9.2019)
