Una dona no es compra 
Qüestió d'honor, de Lutz Hübner, a Dau al Sec
Per Àngels Bassas
Autor: Lutz Hübner. Traducció: Eduard Bartoll. Direcció: Carla Torres Danés. Repartiment: Albert Roig,  Candela Antón, Carla Abulí / Lídia Casanova, Pol Forment, Raül Ferré. Escenografia: Júlia López i Melià. Vestuari: Mònica Elias.  Disseny de llums: Laia Garcia Fernandez i Iker Rañé. Disseny de so: Iker Rañé. Producció executiva: Mireia Isal Serna. Assistent de producció: Laura Seguí Masó. Disseny de cartell i fotografies:  Júlia Garcia Font.
Assisteixo a una funció de Qüestió d’honor, de l’autor alemany Lutz Hübner, a la sala Dau al Sec, amb el meu fill de tretze anys. 

Els dos ens quedem clavats a la cadira durant una hora i tres quarts atrapats dins d’un cercle teatral ple d’energia i dinamisme. Els espectadors (alguns molt joves) seiem al voltant dels actors que entren i surten, i juguen davant nostre: escènicament parlant i també amb l’ús de joguines. Escenifiquen el cotxe d’un dels personatges, en Cem (Pol Forment) amb un cotxe amb mando a distància, que dóna voltes a l’espai. Un gronxador que entra i surt amb la meravellosa mirada naïf i pura de la Candela Antón interpretant el personatge de l’Ulli. Una mena de nina, l’Ellena (Carla Abulí) plena de vida i provocadora (l’autor li va posar aquest nom pensant potser en una Helena contemporània?). Un cercle de guix que dibuixa idees el terra. I una direcció que conscientment ha treballat amb uns elements senzills com dos cubs, que ens permeten veure els actors des de diferents angles. 

A mi, detalls com aquests, plens de naiveté, em van encantar. Perquè em va recordar que al teatre tot és possible sense grans escenografies, si hi ha un bon text, i un bon equip. I considerant l’espai escènic com el que és: un lloc de màxima llibertat on tenim el privilegi de venir a jugar com a actors perquè els espectadors volin, es commoguin, i s’emocionin. I trobin en el nostre teòric “joc”, un espai no només de diversió sinó també de profunda reflexió vital i filosòfica. El nostre lloc de trobada de pensaments i connexió com a éssers humans. 

És al teatre i en l’art en general on som, precisament, més lliures.

L’obra té un rerefons de clara crítica social o si més no és un retrat de joves marginats alemanys, de famílies d’origen migrant turc, o barrejats amb alguna “autòctona”. Tan és… ja que bé podrien ser també joves d’aquí o d’altres llocs. Ens encasta a la cara la vivència del que senten, de les seves confusions, de com n’estan de perduts i de com els referents de patrons patriarcals heretats els fan equivocar-se, frustrar-se i confondre bàsicament el concepte dona… per puta. O el d’esposa…per casta. 

Vaig tenir una conversa interessant amb el meu nano després de la funció per a explicar-li molt bé (cosa que ja sap, però per si de cas…) que no jutgi precipitadament a una dona només per la seva actitud aparentment frívola. Que una dona està en el seu dret a divertir-se o a utilitzar el seu cos, tal i com ho pot fer un home. I que una dona és un ric conglomerat humà de sentiments i pensaments, igual que un home, amb les mateixes condicions i complexitat, i amb els mateixos drets a erotitzar-se o a pensar. I que tan de bo el terme gènere desaparegués del diccionari com a concepte que ens separa. Ja que en definitiva l’amistat, l’amor o el sexe haurien de ser opcions que escollim lliure i conscientment, independentment de la nostra condició sexual. 

A l’obra veiem actituds masclistes perpetuades que s’amaguen, al meu entendre, no només en ells sinó també en elles quan accepten deixar-se fascinar per la façana del materialisme o la suposada “protecció” masculina. Els rols que es repeteixen de generació en generació: allò de “fer-les contentes”, de complaure-les amb regalets, a canvi del dret a cuixa. O allò tan encara malauradament erroni i tan femení, de deixar-se comprar. 

Una dona no es compra ni es ven. Un home tampoc. 

Només s’estima un ésser humà sense categoria o etiqueta limitadora, i no hauria de tenir un “preu” sinó un valor per se de nivell d’ànima.

“Parlem de gènere i d’inclusió social”, diu Carla Torres, la directora, en una entrevista. Mentre veig la funció penso que m’està agradant molt la posada en escena, el ritme i l’energia potent que l’espectacle traspua. No m’assabento fins al final, quan miro el programa de mà i em rep la directora, que la cosa ha estat dirigida per una dona. Cosa que em fa sentir bé perquè vol dir que tenim veus femenines importants i enriquidores en el nostre panorama teatral. Una dona que em rep per cert amb una afable abraçada sense conèixer-nos, i amb la il·lusió i la intel·ligència marcades al rostre. L’espectacle és valent, dinàmic i té la força de la gent jove amb ganes de dir coses. I valdria molt la pena que fessin el salt a una altra sala per a poder exhibir més temps l’espectacle. 

Llegeixo en una entrevista a la Carla, que una malaltia la va deixar durant mesos al llit i això va fer que “tingués temps de pensar i sentir”. Compartim, Carla, sense saber-ho que som dones creadores que han conegut l’experiència del dolor o una mena de pèrdua de tu mateixa, per una malaltia afortunadament passatgera. Les persones que hem passat per això ens mengem després la vida a glopades, a cada minut i en cada racó d’existència humana, i entenem a Calderón de la Barca quan deia allò de …“el mayor bien es pequeño, que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.”

I com tu, quan em vaig recuperar del sotrac, vaig decidir parlar en veu ben alta sempre que pogués. I seguir amb entusiasme i encara més força, el meu camí cap a la transformació social a través de la meva feina. Emocionar amb tots els meus recursos, com a actriu, com a escriptora, com a docent, com a mare i com a dona, per tal sobretot, de fer… pensar. 

Pensar. Com dius tu, el teatre ens permet “repensar” les coses. Sempre he dit que la ficció que veiem en un escenari o llegim en una novel·la no és més que el despertar de la nostra consciència. I el perfecte aparador per a dir precisament, grans veritats, disfressades de mentides.

Ficció i veritat.

Home i dona.

Dones i cultura.

Combinacions que seguirem lluitant perquè il·luminin els escenaris i la vida.

Àngels Bassas
28 de gener del 2020

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: