Jacques Callot, Varie figure gobbi, Florència, 1616    
Riure-se'n dels propis defectes, de les pròpies pors
per Àngels Bassas
La comèdia és un gènere que obliga als intèrprets a ser felins molt ràpids, vius, hàbils, divertits i tremendament desperts. Has d’estar atent a qualsevol eventualitat, a petits detalls o complicitats entre els actors i actrius que fan que aquella comicitat creixi com un soufflé que porta una bengala que treu espurnes. 
El gag és com un rellotge suís d’extrema precisió: o l'entres a tempo… just quan toca, just al moment precís… o no funciona o, si més no, pot perdre força. El sentit del tempo i del ritme, son essencials en qualsevol obra de teatre, però en una comèdia són crucials. Els bons autors saben com escriure gags, com inventar-los, com provocar en l'espectador la hilaritat, aquell riure incontrolable que un bon acudit, una frase brillant, o una situació còmica provoquen. A vegades fins i tot assajant, si es tracta d'una obra d'un autor viu contemporani, sorgeixen pactes amb l'autor o el director per a fer “lliscar” el text de forma que el gag sigui més contundent. Aquí entra el talent d'un bon còmic/a que sap com torejar els gags perquè l'espectador s'activi com si li fessin pessigolles. Després a les funcions cal esperar també a que riguin, o a que paeixin el que acaba de passar, donar temps a gaudir, a digerir, per a seguir posant llenya al foc per encendre guspires en l'efervescent pessigolleig d'una bona comèdia.

La comèdia es riu dels nostres defectes, de les nostres pors, de les nostres manies, obsessions, o de determinats caràcters. Els ridiculitza, o exagera, o hi posa una lupa d’augment, per tal de que amb el riure ens puguem salvar de la decrepitud dels nostres més obscurs defectes. Es riu de situacions que tothom pot conèixer perquè les identifica com a viscudes en algun moment o altre. Fins i tot per a riure'ns, precisament, del que més ens enfada o del que més ens treu de polleguera. 

He tingut el privilegi de fer unes quantes comèdies, i ara mateix estic començant les primeres lectures d'un vodevil escrit per Ramon Grau. I el director, Toni Albà, sabedor dels secrets de la comèdia, santament ens donava indicacions de viure intensament l'enuig del personatge com a veritable, com el que jo qualificaria de “sincerament hilarant”. Aquella línia prima i delicada, aquelles dues cares d'una mateixa moneda: la tragèdia i la comèdia. Però amb aquell punt diferent, guspirejant, divertit i espumós, que fa que la gran suposada tragèdia del que li passa al personatge, provoqui el riure quan hi afegeixes sentit de l'humor. I com més emprenyats o indignats estan els personatges, més gràcia ens fan. 

Recordo Capri en els seus esquetxos de televisió, o els acudits de l'Eugenio, tots dos amb aquella seva mala llet i aquell posat seriós i, en canvi, com ens pixàvem de riure. Recordo els grans i fantàstics Joan Pera i Paco Morán altament “dinamiteros” a escena. Boris Ruiz fent un munt de comèdies, entre elles el seu deliciós Clarín de La vida es sueño (dirigida per Calixto Bieito), o l'avar Senyor Perramon, de Sagarra, al Romea (pensat, per cert, per a Joan Capri, i dirigit per Joan Anton Rechi), o Mata'm, del Manel Dueso. Recordo el meravellós sentit de l'humor de la grandíssima Anna Lizaran, sempre perspicaç i àcida tenyint les seves interpretacions d'un cert sentit de l'humor, una cosa que m'agradava molt d'ella. La fantàstica Anna Maria Barbany (la Calduch de Merlí). O a la Montse Pérez, mítica actriu d'Els Joglars, la Mercedes de la sèrie Plats Bruts. Actors i actrius que amb la seva sola presència són capaços d'arrencar-te un somriure només de veure'ls. Un do, el de la comicitat, que també cal saber treballar en equip, amb els altres companys, per fer que cada rèplica sigui un combat d'esgrima verbal, i una estocada directa a l'espectador que el faci volar fins que li faci mal la panxa de tant riure.

Les reflexions em sorgeixen després de veure dos espectacles de la cartellera teatral d'aquest mes: 
Per un costat Justícia, de Guillem Clua, al Teatre Nacional, dirigit per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe, amb un text i una posada en escena d'una complexitat i riquesa que fan que anar al teatre valgui la pena. No és una comèdia, però té l'habilitat de fer-te riure en brillantíssims i precisos moments (a destacar com les “col·loca” la gran Vicky Peña, que té aquell estrany do de fer un personatge dramàtic i còmic). A més del talent de tots i cadascun dels bons actors i actrius que hi surten, també rius o et commous, viatges en aquesta estranya alternança. I el “judici” al personatge de Samuel Gallart que pot tenir secrets terribles, a mi em va commoure especialment quan l'alt Josep Maria Pou, esdevé un petit nen, atrapat en el seu“record alzhemerià”). Parlo d’aquest espectacle perquè em fa pensar en aquella estranya sensació de viatjar en l’alternança entre la profunditat i el somriure: la permutació natural que també trobem a la vida, que per a mi és una mena de tragicomèdia que vivim, on oscil·lem entre els moments d’alegria i els instants de dolor.

I per l'altra, veient als divertits i entregats companys que fan al Teatre del Raval, Un encuentro sobrenatural, una comèdia amb pinzellades de pel·lícula de suspens, escrita per Joaquim Bundó i dirigida per Joan Olivé. Vaig anar a una funció un dissabte al vespre, i em va encantar veure els espectadors entregats, connectats i passant-ho bé, amb l'absoluta complicitat dels actors que la servien: Andrea Montero, Rai Borrell, Roger Pera (cover Ori Roig), i Quim Casas. 
He vist gaudi en els dos espectacles.

Sempre dic al meus alumnes que a escena no venim a patir. Jouer, to play… I la comèdia és un bon antídot contra la tristesa; el contrapunt a la vida.

Perquè, com deia Marcello Mastroianni: “Sostengo que este oficio está hecho para divertirse. Consideremos este oficio un juego. Interpretar es un placer, una gran emoción”.

Fem que sempre ho sigui. Fent comèdia, tragèdia, drama… Teatre, televisió, cinema… Tan és. 

Perquè la vida és això; una barreja fascinant d'emocions de molts colors, olors i textures, i interpretant, creant i compartint, tenim la paleta perfecte per a acolorir millor la tragicomèdia de les nostres vides.

ÀNGELS BASSAS
18 de febrer 2020

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: