Aquest setembre fa un any que la revista Ítaca (revista de teatre eòlia i+d) va començar el seu viatge. Volíem deixar constància d'aquest primer any de travessia... però, cal? Perquè la millor constància d'aquest any passat ho són tots els articles que hem anat publicant al llarg dels últims dotze mesos. També hauríem volgut parlar d'allò que esperem trobar més enllà de l'horitzó... però si aquest any 2020 ens ha ensenyat alguna cosa és que qualsevol imprevist pot arruïnar-te qualsevol previsió. De manera que, per a celebrar aquest primer any d'aventures, ens limitarem a fer una petita reflexió. O, encara millor, explicarem un conte:

1.

He de confessar que vam salpar cap a Ítaca sense tenir cap mapa.

El món, vam pensar, ens depararà tantes sorpreses com voldrà.

Però estàvem segurs que el món era ple de meravelles.

I teníem raó.

El primer, però, que vam haver de preguntar-nos va ser: “Què és el món?”

I la resposta que vam obtenir va ser: “El món és aquell lloc inconegut al qual obrim els ulls cada matí.”

I després vam preguntar-nos: “I què hi ha al món?”

I la resposta va ser: “Al món hi ha paisatges, plantes, animals”.

I vam preguntar: “I els homes i les dones?”

“Són animals”, va dir la veu.

I vam preguntar: “I no són res més?”

I la veu va impacientar-se: “Són al mateix temps constructors i destructors”.

“I què construeixen?”

“Les cultures.”

“I què destrueixen?”

“El món.”

I aquí vam fer un silenci llarg.

I vam callar.

I al cap de molta estona encara vam preguntar: “I no hi pot haver cultures que no destrueixin el món?”

Però la veu ja no va dir res més.

2.

He fet aquesta introducció –a la manera d'un conte– perquè m'agradaria que ens poséssim d'acord en el fet que, quan diem que Ítaca és una revista de teatre, art i cultura, no estem dient, en cap cas, que Ítaca sigui una revista innòcua.

La cultura, i dintre de la cultura, l'art, i dintre de l'art, el teatre... és el marc de l'acció de l'ésser humà. La cultura ens protegeix, ens dóna pautes de conducta, ens alimenta la imaginació, ens allibera a través de la catarsis... però –i això és perfectament palpable al llarg de la història– tota cultura es confronta amb el món –o, si ho preferiu, amb la natura– i també amb altres cultures a les quals destrueix, afebleix, dilueix o engoleix... fins que sovint només queda el record.

Fins fa no massa temps, el món –o la natura– semblava indestructible. Avui sabem que no ho és. Si els que ens dediquem a la cultura no prenem bona nota i entrem decididament en el debat, estarem incomplint la norma –que hauria de ser deontològica– de construir un món millor. El que hem après darrerament és, a més, que la natura no està disposada a extingir-se sense lluita. No ens enganyem, la covid-19 és conseqüència de com la nostra cultura ultralliberal (aquest monstre ideològic que domina la Terra) ha gestionat el món.

Són les macro-empreses, són els estats, són les organitzacions supranacionals les que han gestionat aquest desastre del qual la covid-19 és només un símptoma, el canvi climàtic un altre, la misèria dels continents pobres un altre, les guerres un altre, les migracions (per pobresa i per guerres) un altre...

Però no ens enganyem, també són les macro-empreses, els estats, les organitzacions supranacionals els que creen la gran cultura, les grans ciutats, els gratacels, els museus, els auditoris, els teatres d'òpera, compren escultures, pintures, subvencionen grans artistes, produeixen el cinema, les sèries de televisió, grans espectacles, concerts, s'inventen el turisme de masses que aniquila la diversitat...

¿No val la pena, doncs, que ens preguntem seriosament què és la cultura?

D'altra banda, és cert que l'ésser humà s'ha enfrontat més d'un cop a això que avui anomenem globalització. Potser no era la globalització de tot el món. Però sí la globalització de tot el món conegut. L'Orient Mitjà i la Mediterrània han estat testimonis de grans imperis que van brillar amb llum enlluernadora i van desaparèixer. Arreu del món es conserven restes arqueològiques admirables de cultures de les quals avui no en sabem pràcticament res.

Doncs bé, hem arribat a un punt en què aviat no hi haurà diferències. Les cultures mil·lenàries hauran esdevingut totes iguals. Les famílies lingüístiques –grans conformadores del món– tendiran a reunir-se progressivament al voltant d'unes poques llengües majoritàries. Les estètiques es diluiran fins resultar indestriables. Un monstruós procés d'uniformització digne de les fantasies més distòpiques... però que, aquest cop, serà realitat.

El panorama contrari encara és, si és possible, més demolidor. La globalització s'atura, el mon s'esmicola, però no retornarem a les microcultures del passat sinó a una nova Edat Mitjana, a una nova confusió de lluites de tots contra tothom... i de tots contra el món i la natura.

Cap a on volem que evolucioni la cultura? Aquesta és la pregunta que es formula Ítaca... una pregunta que necessita una resposta de tots nosaltres...

És per això que Ítaca vol ser una revista de la professió i per a la professió.

3.

Jo buscava una imatge per a il·lustrar aquest article. Buscava un mapa antic, però el que vaig trobar és una metàfora perfecta.

El mapa que he posat a l'encapçalament d'aquest article és el que es coneix com a tabula rogeriana, que forma part d'una obra que porta el títol meravellós de Passejada del desitjós de creuar els confins del món (نزهة المشتاق في اختراق الآفاق – núzhat al-muixtaq fi-khtiraq al-afaq). L'autor és Muhàmmad al-Idrissí i la va fer l'any 1154 per encàrrec del rei normand Roger II de Sicilia.

El que em fascina del mapa és que, si el mirem tal com al-Idrissí el va dibuixar (que és com el podeu veure a l'encapçalament d'aquest article), difícilment reconeixerem en ell cap lloc del món i ens costarà molt orientar-nos geogràficament. Si, però, li donem la volta, el mapa es torna de sobte òbviament familiar i, allà on no reconeixíem res, descobrim de seguida la Península Ibèrica i, a la dreta, reconeixem Itàlia i, més enllà, Grècia i, a sota, situem la Mediterrània i l'Àfrica i l'Aràbia i l'Índia i la Xina... i així resulta que el mapa se'ns ha tornat definitivament familiar.

La pregunta que ara ens hem de fer és: ¿Per què al-Idrissí mirava el món del revés?

La resposta ens la dóna la geometria. Si dividim el mapa per la meitat horitzontal i agafem només la part de dalt, descobrirem que molt a prop del centre de la part superior se situa ni més ni menys que La Meca, el lloc més sagrat per a la cultura musulmana.

Detall del mapa de Muhàmmad al-Idrissí amb La Meca al centre de la part superior

I no oblidem, d'altra banda, que el Nord que orienta tota la cartografia occidental assenyala l'Estrella Polar, al voltant de la qual giren totes les altres estrelles de l'hemisferi nord... i és per tant el lloc on, per al pensament cristià medieval, cabia imaginar la presència de Déu.

Això –són aquestes les metàfores a les quals em referia més amunt–, justament això és la cultura: un punt de vista, una mirada sobre el món, una Weltanschaung (paraula que fa referencia a un mirar-se el món des del lloc concret de qui se'l mira). Mai la cultura és una mirada innòcua. Mai és definitivament objectiva. Ben al contrari, és sempre subjectiva, ideològica. I sempre, com a tota ideologia, és una proposta de futur.

Quin és el futur que nosaltres volem?

És per això que volem continuar el viatge cap a Ítaca... una illa que està, precisament, en l'horitzó dels nostres desitjos... en el futur del món... més enllà dels confins de la imaginació.

Pablo Ley

8.9.2020