Fotografia de David Ruano de l'espectacle Conillet, interpretat per Clara Segura.
El conillet del tambor de duracell
un text de Marta Galán Sala

Publiquem aquí un text de la Marta Galán que és un veritable torrent de paraules que brollen incansables per definir amb contundència el fet de ser dona en temps moderns: dona, mare, treballadora, educadora, amant, ésser abocat a l'abisme de l'infinit. Però el que de debò commociona d'aquest text és l'univers accelerat que habita aquesta veu de dona que parla, parla, parla sense esgotar-se però esgotant les paraules dels universos que habita. Uns universos que són, probablement, els universos que habiten totes les dones... (però potser també els universos que habitem tots nosaltres). Un text que assegura el plaer de la paraula conformadora d'universos, el plaer de la literatura, el plaer del teatre quan la paraula es música. Música devastadora, irresistible, imparable... però música.

(Una versió d'aquest text –adaptat i dirigit per Marc Martínez i interpretat per Clara Segura– es va estrenar amb el títol abreujat de Conillet el 2015 a Temporada Alta i al Teatre Lliure.)

Aquí us deixem un fragment perquè deixeu que se us emporti aquest torrent de paraules i gaudiu d'aquest viatge abismal:
I són aquests 14 minuts que aprofito per mirar-te directament als ulls 
i demanar-te que m’abracis.
Et demano que siguem com aquells dos adolescents
que vàrem veure dimarts a l’andana de la línia blava;
amb els llavis fosforescents d’haver-se fet tants petons. 
I et demano que,
com ells feien a l’andana,
deixem passar un metro i després un altre.
Que durant 14 minuts de la nostra vida, 
com ells feien a l’andana,
ens mantinguem aliens a tot,
al ritme de les coses,
al tempo de la majoria,
que ens quedem 14 minuts enganxats per la boca,
que sortim al carrer fent olor de nit ben viscuda,
de nit ben follada.
Encara que només tinguem 14 minuts
per tu i per mi,
arribar fins al fons,
aprofitar-los fins al final.
Sí que és així.
Sí que és veritat que insisteixo,
que repetidament busco la teva mà,
que apropo els meus pits a la teva mà,
els meus cabells a la teva mà,
la meva esquena a la teva mà,
com una gossa, una gata, una conilla.
El que jo voldria: que em posessis la mà al damunt.
Que m’agafessis el cul i em mengessis el cony a petons.
Follar i ser feliços.
Follar i fabricar més fills.
Tres, quatre, catorze, vint-i-tres fills tots nostres,
tots sortits de claus al·lucinants
de claus per morir-se de gust.
Sí, és exactament això el que jo vull.
En tens la imatge exacta.
La tens i ara jo te la recordaré:
tu i jo enganxats físicament,
literalment
com paparres
fent l’amor sense treva durant 142 dies.
142 dies marcats a la paret.
Això era el desig en el cos.
Això era, també, la por al cos.
La por de tots dos en el nostre cos.
Perquè el meu cos plora si sap que t’ha de perdre.
Plora el meu cos i es queda sense paraules.
S’acollona, el meu cos, si sap que t’ha de perdre.
Es caga, el meu cos, si sap que t’ha de perdre.
S’enfonsa, el meu cos, si sap que t’ha de perdre.
I no sé si es pot follar estant enfonsat,
estar terriblement enfonsat i fotre el millor clau de la teva vida, 
però el cas és que tu i jo,
si estem enfonsats,
malament, el que se’n diu malament,
amb la tristesa enganxada a la gola
(la boca seca, els ulls secs, sec el cony)
només podem abraçar-nos,
bressolar-nos i mirar de descansar.


altres textos teatrals

Share by: