Fotografies de Carla Oset

Una energia que flueix omplint l'espai

Crítica a "La lleugeresa i altres cançons", per Adrià Masbernat

Autoria: Ivan Benet i Víctor Borràs Direcció: Ivan Benet Repartiment: Aida Oset Escenografia: Clàudia Vilà Il·luminació: Ganecha Gil Gracia Vestuari: Maria Armengol Espai sonor: Guillem Llotje Música: Aida Oset Músics de “Don’t ask me why”: Pablo Yupton, Roger Giménez i Pablo Campos Fotografia: Carla Oset Ajudant de direcció: Víctor Borràs Comunicació: Gerard Palomas Producció executiva: Maria Hervàs Tècnica de la companyia: Paula Crespo Agraïments: Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Julio Manrique, Francesc Mas, Anna Oset, Montse Pelfort, Sergi Pompermayer, Xavi Ricart, Cia del Príncep Totilau i Família Tresserra i Pi. Una producció de Cia. Teatre Nu amb la col·laboració del Festival Temporada Alta.  Sala Àtrium: Del 21/04/2021 al 9/05/2021

Ivan Benet i Víctor Borràs, amb l’interpretació d’Aida Olset, ens expliquen la història d’una infermera que ha hagut de deixar la seva feina i, a través d’aquests ulls, es replanteja tot el seu propi món. S’obsessiona amb la humanitat que s’amaga en els petits detalls que la burocràcia, els procediments i el món modern, s’entossudeixen en enfosquir. L’espectador veu com, a poc a poc, aquesta infermera cau en una espiral autodestructiva a la vegada que s’agafa amb força dels racons de quotidianitat que li donen versemblança i ajuden a integrar una crítica a la posmodernitat en la que poder sentir-se reflectit. Pensar sobre la manera en que es veu als malalts, i com “Pepa” o “Santi” poden ser maneres d’anomenar a algú que li donen una humanitat i trenquen la freda imatge de que són un número, és una reflexió que s’acaba traslladant posant en dubte les relacions interpersonals que tenim entre nosaltres.

Aquesta infermera ja no es reconeix, ja no sap qui és i cal descobrir-ho. Aquesta premisa arrossega tot un espectacle en format thriller en el qual el personatge es formula preguntes i intenta redescobrir-se a si mateixa pensant en com ha arribat fins aquí, creant un viatge per al públic que recull aquestes preguntes i les reformula en si mateixes. Tots estem en el mateix barco que vol descobrir què és el que li ha passat a aquesta noia, i mentre estem en aquest viatge se’ns porta per espais i reflexions que connectem directament amb les nostres vides.

“La truita de patates sempre funciona.”

“Amb ceba, sempre amb ceba!”

“Per què només em demanen truita de patates, si jo sé fer moltes altres coses?”

L’obra és una coproducció entre la Cia. Teatre Nu i el Festival Temporada Alta. Ivan Benet s’estrena com a director d’escena després d’una reconeguda carrera al món teatral treballant amb directors de la talla de: Julio Manrique, Àlex Rigola, Oriol Broggi o Mario Gas.

Es va estrenar el 2018 al Temporada Alta passant per la Sala Beckett, el Teatre Municipal de l’Escorxador, l’Atlàntida, el Teatre de l’Aurora entre d’altres. Un espectacle que, tres anys després de la seva estrena, segueix mantenint la seva energia aclaparadora.

La dramatúrgia es va fer conjuntament amb Víctor Borràs, dramaturg i director habitual de Teatre Nu, que ja acumula una gran experiència amb muntatges com: Kàtia (premi Xarxa Alcover 2018), Teatre Arrossegat de Catalunya, Mrs Brownie (premi públic Pom d’Or d’Argentona) o Raspall (nomenat als Premis Butaca com a millor espectacle familiar).

Aida Oset, com Ivan Benet, també s’estrena, però com a monologuista en un projecte on balla, canta, toca la guitarra, s’ocupa del so i, a més, interpreta amb una feina mil·limètrica espectacular. La seva carrera al teatre és llarga (ha treballat amb Àngel Llacer, Hermann Bonnin…) i en el món de la televisió destaquen els seus papers al Cor de la ciutat, Cites i Les noies de l’hoquei. La seva energia fluïa omplint el petit espai de la Sala Atrium, interpretant amb una precisió digne de portar un metrònom incorporat al cos, en un text que la feia transitar d’una emoció a un altre de manera abrupta i amb una gran dificultat de moviment. Ella fa front a aquest repte de manera excel·lent, fent que el ritme de la dicció i l’emocionalitat s’uneixi en una mateixa linealitat que acompanya la visió d’un públic captivat per una acció reflexiva constant. Es permet mostrar-se vulnerable davant de l’espectador, trencant-se a poc a poc en un mar de records desendreçats que recorda a l’estructura del Mullholand Drive de David Lynch.

“Canta nena, canta...”

L’espectacle és un thriller musical, on l’acció queda acompanyada en moments concrets (que omplen gran part de l’espectacle) de cançons que l’Aida Oset canta i, en algunes ocasions, toca en directe. Aquest format ajuda a que el monòleg no es torni monòton, i ajuda a que l’emocionalitat del personatge agafi una dimensió diferent perquè acaba oferint una veritat i una sensibilitat des de la música que no trobaríem en el text. A més, allunyant-se del típic estil de musical, ens ofereix cançons clàssiques i pròpies en un to indie-pop que combina perfectament amb el to de l’espectacle. El format està molt ben escollit, encara que al final de l’espectacle es trenca una mica la norma de que les cançons apareixin en moments concrets i es passa a posar vàries seguides, que fa que la balança de la teatralitat es desnivelli per uns instants. En aquest punt dona la sensació que s’ha posat tota la força escènica a l’inici i la meitat de l’espectacle, per acabar fent una baixada al final treient el màxim suc possible al format musical però que acaba fent decaure una mica la línia energètica.

Ivan Benet troba un registre adequat per poder portar el text a escena, que ens dona petites preguntes per acabar creant connexions amb el final. Tot està lligat, i la línia temporal desendreçada crea un plaer intel·lectual per a l’espectador que segueix la història i lliga les connexions que es van deixant pel camí. Una posada en escena esterilitzada, amb una taula on hi trobem el teclat MIDI i la taula de so, una cortina blanca que recorda a l’hospital, una llum fluorescent blanca i freda que també ens recorda la sensació neutra i dramàtica dels centres mèdics, un penjador amb l’uniforme d’infermera i una cadira amb una petita bombeta que dona llum càlida ataronjada. L’escena no necessita res més. El to està marcat per un ambient de tensió, que ajuda a explicar la història i captar l’atenció de l’espectador, però va en contra d’algunes petites espurnes d’humor que amaga el text. La rialla no s’origina perquè l’ambient no dona peu a fer-ho, i per tant aquestes espurnes queden en la ment de l’espectador.

L’us de la llum queda una mica oblidat, en situacions és funcional i t’indica el canvi d’escena a mode il·lustratiu més que per ajudar a crear una ambientació o emocionar. Aida Oset no s’endinsa en la llum perquè aquesta tampoc dona peu a fer-ho, encara que la seva força interpretativa és suficient per endinsar-nos en l’obra. En ocasions el fluorescent o la bombeta feien més mal del benefici que podia crear la seva llum. Quan estaven enceses soles funcionaven molt bé, però si es quedaven enceses al mateix temps, amb l’utilització de la resta dels focus… es produïa un xoc estètic.

No era un repte fàcil introduir la crítica a la posmodernitat de Lipotevsky en la història d’una infermera que s’ha quedat sense feina amb un format de thriller musical. És una proposta de teatre de petit format molt interessant (i recomanable d’anar a veure si encara esteu a temps). L’honestitat de la proposta i els seus punts forts superen amb distància les mancances que li hagi pogut trobar, i això explica com segueixen fent gira després de tres anys.