molt més que un aplaudiment

a les 8 de la tarda

Crítica a "El·lipsi", per Lluís Mayench

Treball de recerca i entrevistes: Sala la Planeta. Dramatúrgia i Direcció: Ferran Joanmiquel.  Interpretació: Mireia Vallès, Judit Saula i Pau Fossati. Espai Sonor:  Lluís Rovirola. Llums: Pau Cost. Producció: Mithistòrima Produccions s.l. / Sala La Planeta. Presentació: Sala La Planeta, del 7 al 25 d'abril.

Ha passat un any des que es va declarar l’estat d’alarma i encara hi estem immersos (amb noves restriccions cada dia). És possible fer en aquest punt una obra sobre la COVID sense cap perspectiva? És oportunista o és necessària?

La resposta a la primera pregunta és fàcil: sí. El·lipsi no és ni la primera ni serà l’última obra sobre la COVID. Però com s’ha d’explicar aquesta història si encara no s’ha acabat, si encara hi som a dins? Doncs Ferran Joanmiquel, el director de l’obra, ens porta una bona solució: les protagonistes de la pandèmia seran també les protagonistes damunt l’escenari. I ho fa utilitzant la tècnica del teatre Verbatim, que consisteix a transportar paraula per paraula allò que ha dit un testimoni en boca d’un personatge.

Així doncs, tenim un espectacle que consisteix en un seguit de personatges anònims que ens van relatant com van viure els primers dies i mesos de la pandèmia. Hi trobem personal sanitari, malalts, familiars... I per un moment tens la sensació d’estar assegut al plató de La Marató de TV3, però la selecció de materials i, sobretot, la disposició d’aquests fan que viatgis en tot moment agafat de la mà de l’autor. Per exemple, el contrapunt dels negacionistes crea moments còmics i sentiments confrontats en estar col·locats just abans o després d’històries molt potents.

Com he dit, penso que s’ha fet una molt bona feina dramatúrgica de composició i selecció dels textos. Tots són pertinents, significatius i tan individuals que esdevenen universals (és impossible no pensar en situacions que algú proper o tu mateix heu viscut). I amb això responc la segona pregunta. Crec que no és una obra que aprofiti la situació sinó que des d’una posició molt humil actua com a catalitzadora.

No obstant això, com que es tracta de fragments força breus en algun moment fa la sensació de veure una mena de “tràiler” sobre la COVID i, tot i que per repetició i acumulació arribem a connectar amb l’obra, potser caldria aprofundir una mica més o afegir més moments singulars per enriquir el prisma de l’experiència viscuda.

Per tirar endavant la peça ens trobem amb tres actrius que interpreten tots els papers. Mireia Vallès, Judit Saula i Paula Fossati no només es dediquen a dir un text sinó que hi ha una feina de creació de personatge al darrere. La llàstima és que no tots els personatges estan al mateix nivell i, tot i la bona tècnica de les actrius, sovint hi ha algun inici d’escena poc precís o algun personatge més esquematitzat que un altre. Tot i això, te les creus en tot moment i aconsegueixen que arribi tant el missatge com l’emoció de la persona la qual representen. Aquesta cura que tenen amb les parts textuals (suposo pel respecte als testimonis reals) no es veu reflectida en les accions físiques. Per exemple, en el moment que una d’elles es posa un EPI no segueix tots els protocols (potser caldria que en això també fos Verbatim).

L’únic que destacaria en negatiu de l’obra és l’escenografia o, millor dit, l’ús de l’escenografia en els canvis d’escena. Damunt l’escenari hi trobem tres cadires, un banc al fons i 4 barres de llum (amb els seus respectius peus). A cada escena les actrius són les encarregades de canviar i moure de lloc cadires i focus per tal de crear nous espais i noves disposicions escèniques. Estic segur que el director, el mateix Ferran Joanmiquel, ha volgut crear unes imatges i recrear simbòlicament uns espais que sovint no arriben. Les actrius van atrafegades per poder col·locar-ho tot al seu lloc i algunes escenes no són prou llargues per a consolidar aquella disposició. A més a més, fa que la transició actriu-personatge no acabi de ser prou fluida. Considero que potser s’hauria de confiar més en el talent de les actrius i la veritat de les històries explicades i deixar a banda una artificialitat escènica que, tot i que funciona de vegades, desdibuixa el conjunt.

Per altra banda, l’espai sonor és excel·lent. Un so electrònic que trobem en un segon pla i que és capaç de posar, amb molt poc, l’espectador en el punt energètic necessari a l’escena. També hi ha moments on s’utilitza micròfon i megàfon i ajuda a crear aquests diferents espais que necessita l’obra.

Segons el director: El·lipsi, el títol de l’obra, vol fer referència a certa omissió mediàtica, al fet que malgrat que la Covid-19 és i ha estat el tema central de la gran majoria de mitjans informatius, no s’ha donat prou rellevància a explicar quina relació té la pandèmia amb el canvi climàtic i la destrucció de la biodiversitat que, malauradament, estem exercint contra el nostre propi planeta (fenomen del qual la pandèmia n’és només un símptoma avançat). Si bé és cert que hi ha algun fragment que incideix en aquests aspectes, jo l’he llegida com una escena més del conjunt de l’obra i no com el missatge principal.

El que sí que he vist és una obra feta amb molta cura i respecte del moment que vivim, una obra valenta protagonitzada per tres actrius que no s’amaguen rere els personatges i que es mostren a molt pocs metres del públic. Una obra de teatre documental necessària per entendre una mica millor per tot el que estem passant.

10.4.2021