Quan a taquilla em van dir: “Hauràs de creurar l’escenari. Són les cadires que hi ha a dalt”, em va sorprendre. Sabia que anava a veure una adaptació lliure de Look Back in Anger (1956), de John Osborne, però no m’imaginava que es trencaria la italiana. Potser em va xocar perquè el Tantarantana no és una sala fàcilment modificable.

A l’entrar les dues actrius i els dos actors ja eren damunt l’escenari i en un primer moment vaig tenir la sensació que estaven escalfant però aviat vaig adonar-me que jugaven a les pel·lícules. Quan vaig pujar a l’escenari van interrompre la seva activitat per deixar-me passar i després van seguir. Mentre arribaven els altres espectadors, ells anaven endevinant i interactuant lleugerament amb els que ja hi eren (els de dalt i els de platea). L’espai escènic estava constituït per dues grades amb cadires on no hi podia seure el públic i que semblava un mirall de la nostra disposició.

Aquesta mena de pròleg proper i lúdic ens col·loca en un punt energètic elevat a l’hora de començar i també apareix una de les paraules claus de la primera part. Una de les actrius està fent mímica per tal que els altres endevinin i com que no ho aconsegueixen els hi diu a tall de pista: “el que jo soc”. “Pusilànime?”, responen ràpidament els altres i riuen i segueixen una mica més amb les pel·lícules fins que comença.

El plantejament és una escena quotidiana i té molts elements que ens recorden l’original: Una parella que no acaba de funcionar, una tercera persona que intenta posar-hi pau, tots de classes socials molt diferents i ràbia, molta ràbia que es canalitza en violència verbal i física. Però també algunes diferències (que ja comentaré) que l’enriqueixen i apropen. Ens trobem en un diumenge qualsevol en el pis on viuen les dues noies i l’amic d’una d’elles. Els dos intenten animar el personatge que interpreta la Laura Daza, però ella es queixa de la mediocritat de vida que porten i no accepta cap de les seves propostes (que considera completament buides)

Durant aquest inici veiem com la nostra realitat (amb petites referències) entra dins l’obra, però a poc a poc això es va perdent per tal de deixar pas a la trama. En aquesta versió trobem que la parella està formada per dues noies homosexuals (de classe social diferent, això sí) que no passen pel millor moment a causa de la ràbia acumulada d’una d’elles. El fet d’haver fet aquest canvi d’orientació sexual als protagonistes suma en la història (podem entendre la violència exercida per un pare conservador), tot i que no està jugat explícitament. L’arribada del germà gran a casa per dinar precipita una cascada de retrets que farà augmentar la violència dins de l’escena.

L’escenografia, com he comentat, són les grades i cadires que hi ha damunt de l’escenari van resignificant-se a mesura que l’obra avança i es fan servir de menjador, habitació i altres parts de la casa. És senzilla i funcional, però en cap moment destaca. De la mateixa manera passa amb el fet de jugar amb les dues bandes del públic. En cap moment s’aprofita per explicar res conceptual de l’obra (o jo no ho he captat) sinó que les actrius actuen com si existís una quarta paret (o dues) i quan fan alguna escena més marcada s’encaren indistintament a una banda o l’altra.

La clau de l’obra està en com es gestiona l’energia escènica i la ràbia (violència) que va pivotant entre els diferents personatges protagonistes. El paper que juga l’amic és molt interessant, ja que s’utilitza argumentalment per a donar suport a un o altre i també energèticament amb contrapunts còmics o fins i tot de trencament quan inclou una cançó. El personatge del germà, que té més recorregut del que sembla en un primer moment potser no acaba d’estar tan ben definit com els altres. Em fa la sensació que és per un tema dels tempos de l’obra. Fa l’efecte com que li faltés recorregut per acabar-se de desenvolupar i, potser, és per tal com està feta l’adaptació.

En aquesta peça el personatge germà és la fusió del personatge del pare de la noia de classe alta (en l’original un militar que representa tots els valors dels quals s’intenta allunyar) i fa el paper d’Helena, la millor amiga i que, en l’obra original, s’acabarà quedant amb en Jimmy (en aquesta adaptació la noia que sent la ràbia). Això explica algunes decisions de guió que funcionen en el sentit general, però costen d’assimilar en el concret.

Pel que fa a l’energia és una obra que va de més a menys. Els moments finals, amb gran càrrega emotiva i conceptual no tenen la força suficient. I no és pas pel ritme més pausat sinó per un tema d’adaptació i voler ser, sense ser-ho, fidel als tres actes de l’original.

No obstant això, han estat capaços de fer una adaptació que interpel·la perfectament al nostre present i que pots identificar-te perfectament amb uns personatges i unes situacions (exagerades) però molt de veritat. El tema és ideal per aquesta societat nostra que a poc a poc surt de l’estat d’alarma i els confinaments externs, però que cada vegada és més conformista i més “pusil·lànime”. Difícil de veure-la sense que et trontolli una mica com vius el teu quotidià. En definitiva, una obra ben executada, amb valentia per part de les actrius i actors, de direcció i dramatúrgia i amb un bon discurs fort que segur que generarà converses que van més enllà del que ha passat a l’escenari. 

3.5.2021